Aquesta matinada del 4 de maig fa exactament quatre anys. Com cada any penso que t'he d'escriure alguna cosa, i com cada any tinc massa coses per poder-ho posar només amb unes quantes ratlles. Crec que com més gran em faig més em costa escriure o dibuixar, o expressar sentiments d'una manera bonica.
Diria que durant aquests quatre anys he anat passat diverses etapes, que vaig necessitar bloquejar molts records i no pensar perquè feia mal i em sentia culpable, i encara me'n sento, i encara fa mal, però en certa manera crec que durant els últims mesos he començat a ser capaç de mirar enrere, i espero continuar millorant.
No seria just oblidar res de qui em va ensenyar quasi tot el que sé. i qui més es va esforçar perquè fos feliç. Suposo que necessitava un temps per extraure'm i que sempre és més fàcil girar-se i tornar a mirar quan t'has apartat unes quantes passes... I a partir d'ara intentaré que tornis a ocupar el lloc que et mereixes al meu cap. Si em pots veure ja saps que continuo sent una mica idiota, i segur que he fet coses que no t'han fet cap gràcia, però espero que tinguis la mateixa paciència que tenies amb mi abans.
Sempre pensem en tu i et trobem a faltar, i t'estimem molt moltíssim, mama.

En stjärna som ska aldrig sluta lysa
Amaranth