És curiosa la perseverança que tenim els humans en les relacions de parella. És quasi admirable. Ho dones tot una vegada, t'agafen el que dones i en fan trossets; i et fan mal. I després passa un temps i tornes a conèixer algú, i et torna a demanar que li donis tot. I si ets amant de les emocions, ho tornes a fer de tot cor i esperes que, aquest cop, t'ho tornin de la mateixa manera. Però no, no hi són mai quan hi haurien de ser. Agafen el teu temps mentre el necessiten i després diuen... ara que estic bé, saps què? ja no et necessito tant. I et tornes a quedar allà, pensant què has fet malament, pensant què els ha fet girar el cervell. Què ha fet que, de representar una part del seu món, de cop ja no siguis ningú a qui valgui la pena cuidar o ni tan sols parlar amb respecte.

La vida són etapes, ho sabem tots. Les coses comencen i s'acaben, i tornen a començar. Però tot i així no deixa de fer mal quan passa, quan veus que no dediquen ni el temps que caldria per tancar bé la porta.

Demà ens tornarem a veure, i potser encara sentirem alguna cosa, o potser ja serà massa tard. Potser ja fa temps que és massa tard i això només és l'agonia d'una cosa que es va acabar fa temps. Cada cop que es fa una esquerda, el vidre es torna més dèbil. I quan ja s'ha trencat del tot no té cap sentit anar trepitjant els trossets que queden al terra, només fan més mal. Tampoc no sé si els podrem enganxar, l'únic que sé és que aquest cop no em penso sentir culpable. Perquè, com sempre, l'he estimat més a ell que a mi mateixa i, tot i que segurament aquest és el problema, ho he fet amb tota l'ànima i bona intenció del món.

25. Still a good age to travel, start again and find a place where someone loves me for real. Somewhere I may belong to.