És increible que, cada cop que hi parlo, trobi a faltar a persones a qui fa un any que no veig. Vull dir, hi parlo un dia i el trobo a faltar durant dues setmanes, al menys. Sembla mentida que 3.000km hagin fet tan i tan poc a la vegada. Em van putejar en el seu moment, però encara que em fessin veure que era hora de passar pàgina, alguna part de mi no ho ha acceptat mai.

Tinc moltes ganes de tornar a Suècia.
I escric "tornar" perquè mai no penso en "anar-hi"; suposo que és part de la questió, sentir-me com si relament formés part d'aquell lloc i hi hagués de tornar. Que de fet, ho conec prou per saber que no, no en formo part. Hi ha coses que m'agraden més que aquí, altres que m'agraden menys, i en general m'enganxa, però tot i així és quasi com un altre món, i no crec k sigui el meu lloc, al menys no per quedar-m'hi.

Però cada cert temps m'agafa la tonteria aquesta de marxar. Com quan en tenia 18 i volia anar a passar els tres mesos d'estiu als EUA... des de llavors que sempre sembla que necessiti marxar una temporada per recarregar piles. I normalment cada cop que hi ha festa major i em miro la gent i la ciutat veig que no hi ha res que vulgui fer, aquí. Cada any és la gota que fa vessar el got, potser hauria de deixar de mirar la gent quant porto massa cerveses al cos i estem asseguts per qualsevol graó.

Sempre he tingut aquesta mena d'instint vagabund que em fa pensar que qualsevol cosa nova i diferent serà millor, i saber que ets capaç d'espavilar-te en un altre lloc i tornar a començar no hi ajuda, sinó que fa que t'hi enganxis encara molt més. No em molesta, però em fa por acabar idealitzant tot el que no tinc i acabar sense sentir-me bé enlloc.

Igualment, una setmaneta a la meva ciutat del nord no fa mai mal, i menys després de passar-me tot l'estiu tancada en aquest poble-ciutat whatever. I donar-nos terceres oportunitats tampoc no fan mal, o sí, però mira, ja em queixaré quan toqui.