Tothom s'encaparra a dir que el millor és no mirar mai enrere, i és evident quan alguna cosa ha passat ja no es pot canviar i no cal trencar-s'hi el cap, però em sembla que de vegades tenim tanta pressa en créixer, o en voler estar segurs que ho fem, que acabem agafant el camí que fa més volta per acabar en la matèixa direcció que ja haviem agafat.
Bàsicament, he trobat un essaig que vaig escriure fa més de 2 anys sobre un llibre que em va encantar i m'he sorprés de les frases que escribia i de com jutjava el comportament d'alguns personatges. Em sembla que moltes vegades hi veia més clar i escribia coses més assenyades llavors que no pas ara. I és clar que també deia algunes bestieses que són per borrar, però no cal arressar res per construir-hi a sobre, perquè les idees en què realment creiem no s'haurien de perdre mai.