Fa molt temps que vaig dient que marxaré i al final em quedo al mateix lloc. Molt temps, massa. Necessito deixar moltes coses enrere i tornar a començar, necessito tenir l'oportunitat de decidir i fer el que vulgui amb la meva vida, necessito tranquilitat per poder pensar i recordar les coses importants, i sé que a casa no ho podré fer mai. No mentre tingui un pare, o algú a qui he d'anomenar per aquest nom, per qui he de bloquejar massa records que em fan mal només per ser capaç de parlar-li. Basicament, perquè quan penso en tot el que m'has fet passar, tinc clar que he de fotre el camp i deixar que et pudreixis tot sol.
Si penso en quan era petita, recordo la mama pujant-nos sols a mi i al Jacob, i tu arribant a casa a les tantes i fotent quatre crits per qualsevol cosa. No aconsegueixo recordar gaires gestos amables. Et veig fent patades al cotxe si no funcionava, picant a la Lluna quan no podia caminar perquè estava malalta i fotent-me un bolet a mi el dia que vaig defensar mon germà i encara no aixecava ni un pam de terra. També recordo haver après a anar amb bici a base de caigudes i crits a Llançà, una mica igual que com em vas ensenyar a conduir fa poc.
Per més que busqui, només recordo coses que em fan venir ganes de deixar de pensar-hi. Evidentment que de vegades també discutia amb la mama, fins i tot més sovint del que hauria volgut, però ella sempre hi era, i quan s'enfadava amb mi era perquè m'estimava i volia que fes el que ella pensava que era millor per mi, i jo em rebotava perquè sempré he tingut un caràcter independent. Però ella em coneixia, sabia que necessito espai però també necessito amor, i sempre me'n va donar tant com va poder.
Tu no hi vas ser mai, ni per veure'm créixer ni per donar-me suport en res. Ni m'abraçaves, ni em peguntaves què havia fet a l'escola; de fet, ni tan sols sabies quin curs feia o quina carrera havia començat a estudiar. Em faig fer gran sentint com un barallaveu i com cridaves, arrossegant coses que s'han convertit en traumes i que surten com fantasmes cada cop que intento tenir una relació sentimental normal amb algú.
Una nena petita necessita que la seva mare l'estimi i la cuidi, però també necessita que el seu pare l'accepti com a filla i li doni seguretat davant dels altres homes que trobarà al llarg de la vida. Has sigut sempre la pedra que no m'ha deixat avançar, perquè ens hem hagut d'aguantar tot i que no m'has estimat mai, i perquè al final jo he acabat sentint el mateix despreci per tu.
Fa temps que intento treure'm del cap el dia en què li vas dir a la mama que a veure si es moria d'una vegada, quan ella estava al llit perquè ja quasi no es podia aixecar. Representa que si et cases amb algú és perquè te l'estimes, perquè el vols o la vols cuidar i perquè creus en passar la resta de la vida al seu costat. Les persones s'enfaden i es diuen coses horribles, però si t'estimes una persona no li dius que esperes que es mori aviat quan ja saps que es morirà aviat de veritat, quan saps que està patint, i quan saps que té els seus fills davant.
No vas tenir cap respecte per ella, i tampoc en tens per mi ara. A mi em va costar guardar tot això en un racó del cap on no ho pugués veure més, però ho vaig fer i vaig passar-me hores i dies als hospitals, plorant quan et deien que potser no te'n sortiries i patejant-me la ciutat amunt i avall tot l'estiu perquè no estiguessis sol allà. Suposo que penses que ja m'ho has pagat, em vas comprar un cotxe i em recordes ben sovint que em pagues el menjar i la llum i que em donaràs diners per si vull muntar alguna cosa.
Però per mi els diners te'ls pots confitar, jo seré el que decideixi ser o el que el món em permeti, però no deixaré que em tornis a culpar de les coses que TU has fet i que a mi m'han condicionat la vida. Els diners no pagran mai els meus traumes ni els malsons, les hores plorant o els atacs d'ansietat. Tampoc no m'ajudaran a tenir relacions menys destructives ni a odiar-me menys, l'única cosa que em farà millorar és deixar de sentir les teves bestieses de boig.
Jo no vaig ser mai motiu de fracàs del teu matrimoni; a mi no em pots culpar d'això, ni d'haver tornat plorant a casa amb 11 anys després de compartir seient amb una dona dessangrant-se mentre un altre pirat amb ganivet intentava obrir la porta del cotxe. Tu et vas fotre en aquella història, i jo, com a nena petita, vaig reaccionar de la millor manera possible, de fet, molt millor del que reaccionaria ara. I la mama et va culpar a tu perquè eres l'únic culpable. No pots venir al cap de 14 anys, pensant que ja no recordo res, i culpar-me de tots els teus errors. No pots culpar la teva filla de fer fracassar la teva vida només pel fet d'existir. Jo no vaig triar néixer, però tu si que podies triar tenir fills o no. I vas triar tenir-ne sense estimar-te'ls mai.
Per mi ara s'ha acabat tot. Has demostrat que no has canviat en res, que el cervell et continua funcionant al revés del món i que no millorarà mai. I que m'odiaras per tota la vida per coses que no he fet o que has fet tu. No puc parlar amb tu perquè no em deixaràs ni fer una frase sencera sense cirdar-me, però tampoc penso perdre-hi més temps. Escric això perquè ho havia de treure, i perquè necessito recordar-me la veritat per no tornar-me com tu.
Al juny, quan se m'acabi el contracte, marxaré on pugui o on vulgui, i ara ja no em sabrà cap greu deixar-te sol. Tu m'has demostrat que m'has deixat sola tota la vida i que em continuaras tractant igual per temps que passi, així que no hi ha res més a veure. Almenys et dono les gràcies per estalviar-me els remordiments. Saps, tu potser li vas desitjar la mort, a la mama, però jo tampoc et trobaré gaire a faltar quan tu et moris. Com pots trobar a faltar un pare que mai t'ha fet de pare? Ella sempre tenia por que el meu mal caràcter em fes assemblar a tu, però no crec que sigui el cas. Gràcies a Déu ens assemblem ben poc, sobretot en les coses imporants, i ja m'encarregaré de que continuii sent així en un futur.