4 de maig. Havia de ploure i ha plogut. Pensava que seria abans i tot, més de matinada.
Com jo, que vaig pensar en escriure ahir a la nit però, realment, no em venia gens de gust. M'he estimat més seguir el meu atac nostàlgic de postals abandonades i carnets vells. Si penso en l'època en què rebiem aquell tipus de postals cada estiu, em sembla que vaig tenir una infància molt feliç o, al menys, sortia somrient a tot arreu, i no recodo pas fingir-ho.
Hi tornaria, i canviaria algunes coses que no pots saber sense haver crescut. O que només intueixes però no saps com manejar-les.

Sigui com sigui, el temps passa i no em sembla pas que vagi tan lent. Diuen que ho cura tot, però a mi em sembla que no em cura res. Només m'enterboleix els records i ho fa tot més confús. Em fa dubtar i fa que qualsevol cosa passada sembli menys important. I em fa sentir vulnerable perquè em fa por oblidar-me de coses importants sense ni adonar-me'n.

En stjärna som ska aldrig sluta lysa.
Amaranth