A mi totes em provoqueu el mateix, sai?
Quan camini potser que em giri un parell de vegades, qui sap si la meva ombra també té alguna cosa per explicar-me i així m'estalvio el ganivet. Ah no, que jo sóc molt desconfiada.

Ed è il pensiero
della morte che, infine, aiuta a vivere.

(Umberto Saba)

ohshit, ja m'he tornat a enamorar d'unes botes.

Trobava a faltar la pintura a les mans i l'olor de dissolvent. I poder pensar en qualsevol cosa mentre el pinzell va fent, i mirar el rellotge i veure que t'ha passat una hora sense adonar-te'n. Cinc anys he tardat a tornar-m'hi a posar, cinc anys... sóc una persona ràpida, si senyor =D

So maybe, u're gonna be the one that saves me...

:)

I let the beast in too soon, I don't know how to live
Without my hand on his throat; I fight him always & still
O darling, it's so sweet, you think you know how crazy
How crazy I am
You say you don't spook easy, you won't go, but I know
And I pray that you will
Fast as you can, baby run-free yourself of me
Fast as you can
I may be soft in your palm but I'll soon grow
Hungry for a fight, and I will not let you win
My pretty mouth will frame the phrases that will
Disprove your faith in man

Sometimes my mind don't shake and shift
But most of the time, it does
And I get to the place where I'm begging for a lift
Or I'll drown in the wonders and the was
And I'll be your girl, if you say it's a gift
And you give me some more of your drugs
Yeah, I'll be your pet, if you just tell me it's a gift
'cause I'm tired of whys, choking on whys,
Just need a little because


no se com, però ho diu tot.

Opportunities don't always come gift wrapped.

La típica frase que hauria d'haver llegit una mica més aviat. Cal que posin l'anunci al tros de departures? a arrivals sempre seria una mica més útil.

D'aqui una setmaneta, casa nova, ciutat nova i vida hmm... diferent, com a mínim. Em recorda una mica l'erasmus, aquests nervis de no saber què et trobaras i pensar que t'hauras d'espavilar per adaptar-te a una cosa nova. Però amb la possibitat de fer una mica de vagabunda i moure'm entre dos llocs, que encara m'agrada més.
Quasi independitzar-se mola, espero :3

Sempre seràs el gatet més intel·ligent que he vist mai. El meu nen mimat, el més trasto de tots i el que més ganes tenia d'abraçar quan tornava a casa.
Espero que allà on vagis et trobis amb les teves germanetes i la teva mare, que també tenien aquest instint vagabund que tants problemes us ha portat a vosaltres i tants disgustos a nosaltres. No m'agrada com has mort però, de fet, qualsevol altre manera em semblaria igual d'injusta ara.
Tots et trobaran a faltar moltíssim, els faltarà l'ànima del grup, el gatet espavilat que semblava una personeta, que sempre havia de ser el centre d'atenció i passava al davant dels altres, que s'enfadava si no li feies prou cas i marxava tot ofès.
I el meu preferit, el meu gatet negre d'ulls grocs que semblava tret d'un conte de bruixes.

Potser al menys la mama et podrà veure ara, ella et va començar a convertir en el mimadet de la casa, i segur que t'ha trobat a faltar durant tot aquest temps.
No penso mirar cap foto avui, ni penjar-ne cap enlloc, tinc les imatges prou clares al meu cap i, com tot el que he perdut ultimament, et mereixes el teu lloc als meus records.

Cada vegada que aconsegueixo alguna cosa que em sembla bona, la vida me'n pren una altra abans que tingui temps d'assimilar la primera. Sempre va més ràpida que jo. Suposo que el dia que se m'endugui a mi no em faltaran retrobaments.

He tardat a escriure, però si, Suècia estava igual de maca que sempre <3
De fet tot estava igual que sempre, per bé o per mal. I jo m'he endut un costipat de record, fuck yeah ( i galetes per parar un tren :D).
Tinc ullades unes quantes zones d'Estocolm que semblen mooolt guais per viure-hi, miau :3


I si, la camera nova (que encara és mes guapa que la que vaig penjar aquí), va acompanyar-me i ara tinc centenars de postaletes de la tardor sueca :)

Suposo que les coses passen quan han de passar, relament no té sentit forçar res quan no toca ni penedir-se de res que no hagis fet abans. El temps ho posa tot al seu lloc, i llestos :)

I per cert, vaya vaya como mola el... :P

D'aquests ultims dies dic... el dia del dinosaure va molar, i de fet vam fer bastant el dinosaure de veritat... no puc demanar més. O si, de fet, sempre es pot demanar més yay.

I com pot ser tan maca la gent de Grècia? O potser vam tenir la sort de conèixer la gent més maca del país, jo que sé... de totes maneres, aquesta sensació estranya de dir adéu a persones amb qui conectes tan bé i que no saps quan tornaras a veure... bff, desgasta. De vegades m'agradaria agafar tots els amics de l'estranger i posar-los al mateix lloc, i seriem el grup més guai ever :D


Quina mala hòstia al post anterior... borrar, no borrar.

Tots iguals, tots! Us odio, colla d'imbècils. Fuck you, dra åt helvete!

El millor de tenir vacances i temps lliure és que et pots dedicar a perdre el temps amb qualsevol cosa, i això inclou mirar bolsos que fa mesos que no fas servir.
Han sortit bitllets d'avió barcelona-estocolm, barcelona-zurich... bitllets de tren des d'arlanda i uppsala, braçalets, quaranta mil tiquets de compra mig esborrats, bolis de propaganda i, el milor de tot, he trobat tres eyeliners que pensava que havia perdut... tres!! i evidentment, al menys una dotzena de clips pels cabells d'aquells que desparèixen com si se'n tornessin a la seva pròpia dimensió.

Total, ho he tornat a deixar tot com estava. Tampoc no necessito res i d'aquí un any segur que em tornarà a fer gràcia que surtin del no res buscant qualsevol altre cosa lol

Cuando me busques, no vas a encontrarme.

As the storm ends, leaves us nothing. No-thing.

És increible que, cada cop que hi parlo, trobi a faltar a persones a qui fa un any que no veig. Vull dir, hi parlo un dia i el trobo a faltar durant dues setmanes, al menys. Sembla mentida que 3.000km hagin fet tan i tan poc a la vegada. Em van putejar en el seu moment, però encara que em fessin veure que era hora de passar pàgina, alguna part de mi no ho ha acceptat mai.

Tinc moltes ganes de tornar a Suècia.
I escric "tornar" perquè mai no penso en "anar-hi"; suposo que és part de la questió, sentir-me com si relament formés part d'aquell lloc i hi hagués de tornar. Que de fet, ho conec prou per saber que no, no en formo part. Hi ha coses que m'agraden més que aquí, altres que m'agraden menys, i en general m'enganxa, però tot i així és quasi com un altre món, i no crec k sigui el meu lloc, al menys no per quedar-m'hi.

Però cada cert temps m'agafa la tonteria aquesta de marxar. Com quan en tenia 18 i volia anar a passar els tres mesos d'estiu als EUA... des de llavors que sempre sembla que necessiti marxar una temporada per recarregar piles. I normalment cada cop que hi ha festa major i em miro la gent i la ciutat veig que no hi ha res que vulgui fer, aquí. Cada any és la gota que fa vessar el got, potser hauria de deixar de mirar la gent quant porto massa cerveses al cos i estem asseguts per qualsevol graó.

Sempre he tingut aquesta mena d'instint vagabund que em fa pensar que qualsevol cosa nova i diferent serà millor, i saber que ets capaç d'espavilar-te en un altre lloc i tornar a començar no hi ajuda, sinó que fa que t'hi enganxis encara molt més. No em molesta, però em fa por acabar idealitzant tot el que no tinc i acabar sense sentir-me bé enlloc.

Igualment, una setmaneta a la meva ciutat del nord no fa mai mal, i menys després de passar-me tot l'estiu tancada en aquest poble-ciutat whatever. I donar-nos terceres oportunitats tampoc no fan mal, o sí, però mira, ja em queixaré quan toqui.

Odio els mosquits.
Mira que m'arriben a agradar els animals, però aquests bichajos... prefereixo que vingui un dràcula a xuclar-me la sang, que al menys segur k no fa un soroll tan repel·lent i no es posa a volar en cercles al teu voltant.
No crec en cap creació divina però... per si de cas, si algún déu es va treure aquests bitxos de la màniga, es va quedar ben descansat... calia?
I ja que els humans hem demostrat que ens podem carregar el món i totes les espècies que vulguem... no ens podriem unir per extingir els mosquits? No se, ja no vindria pas d'aquí...

Quin fàstic de calor, quin-fàs-tic.
Vull la tardor, veeeenga va! El temps aquell de setembre per anar amb shorts i una camisa de quadrets... miau <3

que què? que ara si? doncs ara no.

akesta monada ha de ser meva *O* o sinó alguna germana seva que s'hi assembli... whatever, em penso fer algún regalet pel sant i vindrà amb mi al pròxim viatget. He dit.

i suec intermedi a dressanes... sounds pretty pretty nice, i ja era hora!

Forever.

La paciència demana temps, i el temps no perdona. Am I wrong? I hope I was.

En una vida anterior devia ser una filla de puta increïble perquè ara em toqui pagar per tantes coses. Només vull tornar a fa 3, 4 anys. Vull la vida estàndard d'una persona de la meva edat, vull tornar a sortir sabent que a casa tot estarà bé quan torni. Vull poder enfadar-me o marxar sense tenir mala consciència, vull tenir una memòria lliure d'imatges traumàtiques, vull poder tancar els ulls i dormir sense malsons. A mi no em sembla demanar tant. M'he queixat molt poques vegades per totes les coses dels últims anys, i em passo el dia escoltant gent que es queixa per totes les bestieses que els semblen importants, simplement perquè han tingut la sort de viure sense poder comparar els seus problemes amb d'altres que ni s'imaginen.

De veritat, m'he queixat molt poc, he somrigut a la gent després de passar-me nits plorant, és demanar massa tenir una pausa? un any, mig any, uns mesos, alguna cosa que em faci sentir bé enmig de tanta merda. I evidentment que encara podria ser pitjor, sempre pot ser pitjor, és clar. Però no crec que m'ho mereixi, ni que ens ho mereixem, és tan simple com això.

Tothom em diu que tinc pintes de nena, doncs a part de les pintes, hauria pogut ser una niñata ignorant una bona temporada més.

QUE LE CORTEN LA CABEEESSSSAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!

(i llestos).

i x cert, no em fa cap gràcia la ressonància dels nassos, qui sap com reacciona una claustrofòbica al tub aquell! espero sortir respirant encara i que l'helix chan aguanti...

Sempre que vaig a abrera acabo fotent-me en algún lio o altre... lol town, no hi ha més.
Bé, si, i laures que no saben beure (o si yey).

Brrrr que demà em graduo, que demà em graduo!
m'encanta estar tan nerviosa per aquestes tonteries xD

golden butterflies i vestidet cursi, whatelse?

I wanna be forever young...

Els aniversaris sempre em semblen una mica sobrevalorats, quina mania en estar tan content per ser un any més vell i tenir-ne un menys per viure. Suposo que la gràcia deu estar en pensar que ja n'has viscut un més... instint de supervivència o algo. O simplement veure el got mig buit o mig ple.

I enyoro una mica la sensació "d'aniversari" que tenia de petita, quan comptava els dies que em faltaven per fer anys enlloc de mirar el calendari dos dies abans com ara...

Sort que al menys quan arribes a la uni te'ns mitja facultat que et ve a abraçar... monyes que sóm tots allà :)

I de moment puc continuar pensant que en tinc 21... total, sembla que en tingui 16 xD

No es poden tenir amics si no s'han tingut mai enemics.

Un any, per increïble que sembli ja ha passat un any.
Em semblava una mica més fàcil fa 8 o 9 mesos que no pas ara. El temps, que ho hauria de curar tot, en realitat ho fa tornar, amb tanta o més força que abans.

El que és clar es que el temps no s'atura per ningú, ni tan sols quan penses que passarà més lent que mai, ni quan tanques els ulls a la realitat. Segueix avaçant i es riu de tothom com sempre ho ha fet, perquè ell es l'únic que ho pot fer.


En stjärna som ska aldrig sluta lysa.
Amaranth

You've sent no little spark into my darkened view of life.
Did not make me ask for what is wrong and what is right.

You will die if I don't dream anymore?

In my mind, I think that's what will happen.

Greece, here we go!

anava a dir que no hi ha res més pesat que fer la maleta, pro hi ha tantes coses que m'avorreixen més que ja no tinc ni dret a queixar-me :/




i de tornada, tots els treballs k hauria d'haver fet en una setmana, es faran en 2 dies, si o si. yupiye, m'autosegrestaré a casà...

I am so much more than all my fears...
than all of these tears...
my tears.

Am i another slave now to the screamin in my head?

Paraules que no s'esborren... imatges que no se'n van.

Vivim en un món on les imatges i les notícies arriben a l'altra punta en questió d'hores. Bé, les que interessen, això sempre. Però crec que ens estem acostumant a veure catàstrofes en directe a través d'una pantalla, i potser això ens fa tornar més insensibles: sabem que mentres ho seguim d'aquesta manera significa que ens queda molt lluny i que podem estar mes o menys tranquils.
Però de fet no tot és sentir-se amenaçat o no. No se que m'ha passat amb tot això del Japó, potser m'afecta més perquè està durant molts dies, o perquè conec gent que hauria pogut no sortir-ne. Sigui com sigui, cada cop que veig les imatges de l'onada em venen ganes de plorar.
Ens estem carregant el món, em sembla que cada cop ho odio més tot.
Tothom fa el que li dóna la gana, ningú no es pregunta res i sembla que pensar és una cosa que fa mandra a la majoria de la gent. Tan entre els qui manen com entre la gent de carrer, hi ha massa hipòcrites llestos i massa ignorants que pensen que no els cal aprendre res. Malparits i tontos, tots viuen molt feliços perquè no es preocupen de res, i així anem...

en fi, life is easy with eyes closed.

Sé molt bé que les meves paraules
no arriben mai al més enllà
però si mai sé d´alguna pregària
pregaré per tu si em vols escoltar.

Quan el sol surt després de la pluja
i deixa en la terra olor d´humitat
l´herba brilla plena d´espurnes
aixeco el cap al cel i et trobo a faltar.


Day of Rain... des de fa un temps he après a apreciar-los.




Els dies passen de pressa, però les paraules no tenen fi.

M'encanten. Em fascinen i em tranquilitzen a la vegada.



All problems seem small in comparison with the immensity of the universe. And u are the smaller of them all.... not even worth worring about, that's what u proved.
I sholud not waste more lines or time for u, i won't. But i miss the good days, even if the time was so short, that's all.
And writing it in english makes me feel like is not really me, so well, a little less ridiculous maybe.

Genial, soc una crack quan es tracta de destrossar coses.

always the same old story... again again again and again. I fa molt que n'estic cansada.

mañana será demasiado tarde para hacer lo que debimos haber echo hace ya mucho tiempo.
so true.


If today were the last day of my life, wolud I want to do what I am about to do today? An whenever the answer has been "no" for too many days in a row, I know i need to change something.

Llavors, jo fa molts anys que potser hauria d'haver canviat something, però em sembla que no es tan fàcil com ho pinta aquest senyor...


De vegades sabem el que passarà des del principi. D'una manera o altra algún pressentiment ens avisa de que allò no anirà enlloc, que és completament absurd. Som perfectament capaços de saber quan les coses no van com haurien d'anar, sabem que estem seguint un carreró sense sortida, però ja que no podem tornar enrere, és normal que preferim enfrontar-nos-hi i pensar que encara ho podem canviar. De fet, seria molt pitjor ressignar-se. Ens agrada saber que hem lluitat per alguna cosa, encara que estigués perdut des del principi.
No crec que sigui hipocresia, més aviat se'n pot dir esperança; i sense l'esperança ningú no pot avançar, ni pot continuar somiant.
Per això és tan bonic pensar que seràs capaç de canviar les coses, encara que t'adonis que ni tan sols estas fent tot el que podries, però no tens forces per començar-ho tot de nou, i al menys saps que tampoc no vas abandonar.

Pensava que per fi havia entés què era important de veritat, però no, continuo com sempre, sense ésser capaç de diferenciar i fent-me mal per qualsevol que se'm posi al davant. I potser no és tan dolent, perquè el dia que les tonteries ja no m'afectin potser tampoc no m'estimaré res.

Les casualitats no existeixen, només l'inevitable. Llavors aquella cançó tampoc no va sonar en aquell moment per casualitat, em va avisar des del principi i no la vaig escoltar.
Doncs molt bé; si m'hi tornés a trobar, sé que la tornaria a ignorar. Portar la contrària sempre m'ha semblat molt més entretingut.

(i perquè negar-ho, el meu amic orgull sempre juga un paper una mica massa important en tot).

M'espanta pensar que potser algún dia no seré capaç de tornar, que no podré tornar a obrir els ulls.

I'm the king of the world.


Sí que ho ets sí, ÍDOL!!!






aix... febrero...

Tieniti su le altre stelle son disposte
Solo che tu a volte credi non ti basti
Forse capitera' che ti si chiuderanno gli occhi ancora
O soltanto sara' una parentesi di una mezz'ora
Ti brucerai
Piccola stella senza cielo.
Ti mostrerai
Ci incanteremo mentre scoppi in volo
Ti scioglierai
Dietro a una scia un soffio, un velo
Ti staccherai
Perche' ti tiene su soltanto un filo, sai




awesome... si torno a venècia la cantaré pels carrers. I swear :)

buuuh ett år redan...

time to turn the page i guess.



Shut your eyes and think of somewhere
Somewhere cold and caked in snow
By the fire we break the quiet
Learn to wear each other well

And when the worrying starts to hurt
and the world feels like graves of dirt
Just close your eyes until
you can imagine this place, yeah, our secret space at will

btw, den lilla panterkatten de paper ja és a casa.

Bittersweet Symphony.




ett.